Des que un és petit se li diu que sempre s’ha de donar més d’una oportunitat a la gent, perquè les coses sovint no surten bé al primer intent. El que no queda clar és el nombre màxim d’oportunitats que és convenient oferir sense que la paciència acabi per esgotar-se. Qui comença a trobar-se en una situació crítica és sir Doherty, que està tibant massa de la corda.De salvador de la música britànica al capdavant de The Libertines, juntament amb Carl Barât, a rival de Britney Spears en les revistes del cor d’arreu del món. La situació delicada en què viu Pete Doherty podria haver canviat el passat 1 d’octubre, dia en què va veure la llum el seu segon disc amb Babyshambles, Shotter’s Nation. Però no ha estat així, i això que les expectatives eren moltes, sobretot després d’un (afortunadament) petit tastet que va oferir fa uns mesos en forma d’EP, The Blinding.
Shotter’s Nation no brilla, no és fresc i no fa aixecar-se de la cadira ni balancejar el cap. Sembla talment una segona versió del seu anterior treball, Down in Albion, i no només per la semblança en alguns dels títols de les peces sinó també per les melodies que s’hi poden escoltar. No és àgil ni ve de gust tornar a prémer play un cop finalitza, sinó el contrari: vénen ganes de canviar el disc per qualsevol dels que va publicar amb The Libertines. Ni tan sols el single, “Delivery”, és digne de ser destacat, encara que segurament és de les poques cançons que gaudeixen de moments àlgids.
La vida descontrolada i esbojarrada que ha estat vivint durant l’últim any no ha ajudat, tampoc, a l’elaboració del disc, per molt que la producció anés a càrrec de Stephen Street (Blur, Morrisey, The Cranberries).
L’addicció a l’heroïna i la cocaïna, les constants topades amb la llei, i la tempestuosa relació sentimental amb la top Kate Moss, que ha signat com a lletrista una tercera part de les cançons del disc, han anat desgastant un talent que prometia, i Shotter’s Nation se n’ha ressentit.
Li cal una tercera oportunitat?
Videoclip de "Delivery" (Shotter's Nation, 2007)
