lunes, 10 de diciembre de 2007

Tot a punt pel nou disc d'Adam Green


















L'inclassificable Adam Green acaba d'anunciar que el seu darrer treball discogràfic està al caure. Pocs són els detalls que es coneixen del successor de "Jacket Full of Danger" (2006) a part del títol, "Sixes and Sevens".
Les 20 cançons que el formen veuran la llum el mes de març, just abans que comenci la seva gira per Europa i els Estats Units, que com és habitual donaran pas a les actuacions de Green en diferents festivals estiuencs.

"Sixes and Sevens" ha estat enregistrat a Nova York sota les ordres de Dan Myers, i s'hi deixen sentir cants de gospel, tubes i fins i tot un quartet de corda. El baixista Steven Mertens, Parker Kindred a la bateria, Josh Hager a la guitarra i Nathan Brown als teclats han estat els músics escollits per acompanyar l'ex-vocalista de The Moldy Peaches en la gravació del seu cinquè disc d'estudi.





Videoclip Dance With Me (2002) , cançó inclosa en l'àlbum de debut d'Adam Green de títol homònim

sábado, 8 de diciembre de 2007

Long live the Lizard King!















Es fan grans els mites o la gràcia de ser-ho és que mantenen sempre la mateixa edat i imatge? Es caracteritzen per ser intocables, inqüestionables, absoluts... un cop morts (i, sobretot, si moren joves. Sembla que si no és així no acaben de fer honor a la paraula).

Jim Morrison, líder i vocalista dels desapareguts però sempre presents The Doors, és tractat com a tal, com a mite. Realment, compleix la gran majoria de requisits: presumpta mort als 27 anys, ídol en el seu moment i al llarg del temps, desastrós i caòtic en el terreny personal, amant de substàncies dubtoses... tot un mite. Sí.
Avui hagués estat (o és) el seu aniversari. James Douglas Morrison, aka Lizard King (rei llangardaix), va treure el cap un 8 de desembre de 1943 a Melbourne, Florida, i des de llavors tot han estat històries i més històries que en no haver-se contrastat han acabat creant la llegenda d’un personatge que per a molts continua formant part d’aquest món.

Sona il·lús pensar en la possibilitat que Morrison fingís realment la seva mort. Però tampoc seria tan estrany, atès que es trobava collat per la justícia i a les portes d’una bona tongada d’anys a la presó. Parlant clar: estava acabat. A més, s’explica que patia obesitat i que la seva obsessió per la bellesa humana feia que patís desmesuradament pels canvis radicals que feia el seu cos. No podia mirar-se al mirall, s’odiava. I, sobretot, no s’imaginava tancat entre barrots. I va simular una mort sobtada.


On és ara? Doncs es comenta que a Mèxic fent de pintor o a la Bretanya francesa pescant en una barqueta de fusta. Lleig per part seva tenint en compte que fans d’arreu del món s’apropen diàriament on en teoria reposa el seu cos, al cementeri de Père-Lachaise de París, per portar-li flors, deixar-li cartes i fotos, etc.
La petita i descuidada tomba de Morrison és una de les atraccions turístiques més visitades de la ciutat. Tant és això, que des de fa un temps han hagut de tancar la zona i col·locar-hi un guàrdia de seguretat que es permet el luxe de fer-te fora si t’hi apropes més del compte. Avui segur que la làpida no ha estat sola ni un sol minut.

Per molt que els informes mèdics ho assegurin, mai es reconeixerà la mort del poeta i cantant americà. Per alimentar el mite? Segurament, i potser millor que sigui així. Jim Morrison es mereix un recordatori constant, una vida més llarga del compte. Agradi o no (perquè és repudiat per tots aquells que el creuen sobrevalorat) ha estat un dels personatges que més petjada ha deixat en el món del rock, i no només per les seves topades amb l’autoritat després de la majoria de concerts de The Doors, sinó pel granet de sorra que va aportar i que tant imitat ha sigut en la posteritat.

Jim, siguis on siguis, feliços 64!




A continuació, dos vídeos on The Doors interpreten Light My Fire, segurament la cançó més coneguda de la banda, i Touch Me, un altre clàssic que encara avui és força recordada (i punxada).





La BSO de la teva vida

Amb permís de la Jana, robo la idea del blog que té amb l'Eli, La + groupie, i proposo també aquest joc per descobrir la banda sonora de diferents moments de la nostra vida.

És fàcil jugar-hi: entreu a l'iTunes, Reproductor de Windows, aparell d'mp3, iPod... allà on tingueu la vostra música i seleccioneu l'opció d'escolta aleatòria. Només heu de d'anotar la cançó que us surti per cadascuna de les preguntes que teniu a continuació.

Aquestes han estat les meves respostes... la banda sonora de la meva vida (tot i que falten temes clau que curiosament no s'han deixat sentir)

1.- Crèdits inicials: Tiny Dancer (Elton John)

2.- Despertar: Kingdom of Doom (The Good The Bad and The Queen)

3.- A l’enamorar-se: Beautiful Mess (Marlango)

4.- Escena del petó: Good Time (Towers of London)

5.- Cançó de lluita: The Shadowsea (Patrick Wolf)

6.- Ruptura: Late Nite (Syd Barrett)

7.- Graduació: The Coffee and Tea Wrecks (The Dandy Warhols)

8.- La gran ruptura: Surfin’ Bird (The Iguanas)

9.- Shock mental: Two Timing Touch and Broken Bones (The Hives)

10.- Cançó per conduir: Eligy For An Ex (LD and the New Criticism)

11.- Reconciliació: Middle of the Day (The Poliphonic Spree)

12.- Flash Back: Bar Italia (Pulp)

13.- Casament: Atrocity Exhibition (Joy Division)

14.- Naixement fill: Sunday Sounds (The Apples in Stereo)

15.- Pagant deutes: Houses (CocoRosie)

16.- Moment del triomf final: Sunshine and Clouds (Clap Your Hands Say Yeah)

17.- Batalla final: Hospital (The Lemonheads)

18.- Escena de mort: Girl Least Likely To (Morrissey)

19.- Escena de funeral: Hey Now (Oasis)

20.- Crèdits finals: Outta the Bag (John Cale)

lunes, 26 de noviembre de 2007

Les noies al poder!











Tot i que queda ja força desfasat (i ridícul, sí), el crit de guerra que van posar de moda les reaparegudes Spice Girls, Girl Power podria ser un bon lema per a la nit que ha preparat la Sala Pasternak per al proper 14 de desembre. Rock, punk, actitud, energia, show, gamberrisme... tot a càrrec d’una banda que amb un escàs any de vida ha aconseguit trobar un espai en el panorama musical nacional i, cosa més difícil encara, quedar-s’hi. Salta a la vista que el quartet no està format únicament per fèmines, però el guitarrista de la banda, Fosi Batería Furiosa, està més que acostumat a la generalització, sense passar mai desapercebut, és clar. Així doncs, elles són Las Furias.


Les ganes de canvi i les ànsies de rock and roll de Barbarella Guitarra Lanzallamas i Onne Wan Bajo Dinamita (ex-Las Perras del Infierno, i actuals components de Virüs) van impulsar al duet de basques a la creació d'una banda amb la qual poguéssin desfogar-se, cantar el que els donés la gana, tocar arreu de l'estat (i per què no, més enllà de les seves fronteres), i passar-s'ho pipa mentre feien disfrutar els altres. Fosi (Los Cancerberos, ex-Snobs) decidiria afegir-s'hi tot parlant-ne durant unes de les sessions d'antikaraoke que cada dilluns Rachel Arieff ofereix a la Sala Sidecar de Barcelona. De la mateixa manera que la cantant MíriamE y No Me Toques, que compagina l'esbojarrada banda, que cita influències tan interessants com The Who, Motörhead, The Clash o The B52's, amb diversos projectes de jazz fusion.


La sintonia entre els 4 era tal, que amb només 3 assajos van ser capaços de gravar la Maketa Dinamita (2006), disc que els ha portat a tocar a l'Azkena Rock d'enguany, a més d'escenaris berlinesos, suïssos i francesos. Han quedat segons en la categoria de pop rock del festival Villa de Bilbao i han estat escollits la millor banda d'Euskal Herria del 2007, la qual cosa els ha permès gravar el seu primer disc, Disco Dinamita.


Mil i un projectes tenen entre mans, com una mini gira londinenca a l'abril o una visita a Mèxic i Nova York durant el mes de maig. El que ens queda més a prop és l'escenari del Pasternak. Altament recomanable.






LAS FURIAS
+ EME DJ (FIB, Razz)


Div. 14 de desembre de 07
Sala Pasternak (Vic)
00.30h
6€

lunes, 5 de noviembre de 2007

Sidonie: de rebels a dandies

Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket
Presentació Costa Azul - Sala Bikini - 30.X.07 Foto: íngrid
Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula “espectacle” significa “allò que s'ofereix a la vista o a la contemplació intel·lectual, especialment com una cosa notable, digna d'atenció”. Partint d’aquesta definició, direm que digne d’atenció va ser el concert que els barcelonins Sidonie van oferir a la Sala Bikini. Un show que va finalitzar amb una pseudo-improvisada Standing Together que els cinc components (als habituals se’ls ha sumat un teclista i un altre guitarrista) van interpretar desendollats davant l’entrada de la sala mantenint l’equilibri sobre un cotxe de petites dimensions. Aquesta va ser la cirereta del pastís, el moment en què van ficar-se del tot el públic a la butxaca.

Un heterogeni públic que poc va apreciar els brillants moments de psicodèlia que van brindar els temes més antics (cantats en anglès) inclosos en el repertori, que es va centrar bàsicament en donar a conèixer les cançons més noves de la banda, com a bona presentació de disc. Els braços alçats i els xiulets emocionats acompanyaven només els temes més recents de Sidonie, inclosos a Fascinado (2005) i Costa Azul (2007). Bohème, Fascinado i Nuestro baile del viernes van ser les més corejades de la nit, mentre que perles com Feelin’ Down o Sidonie Goes to Moog van passar desapercebudes per molts dels assistents (menys per la minoria més fidel, que recolzada a les parets de la sala va vibrar de manera enfervorida amb els sons virguers que van sortir sobretot de la guitarra de Marc Ros). Els Sidonie no són els mateixos que quan van començar ara fa 10 anys, ni tampoc ho són qui ara els escolten, més joves i menys underground que els primers fans de caçadora de pell gastada que van començar-los a seguir. Però això no ha els ha fet perdre l’esperit transformer del trio, que ha passat d’acompanyar el seu vestuari amb màscares venecianes o vestir-se d’animals, a transformar-se en patges que fan costat a un rei que prega als seus súbdits que l’ajudin a trobar un gira-lluna que nit rere nit traeix la comunitat gira-sol. L’esperit psicodèlic de Sidonie persisteix, però amb una dosi que malauradament va disminuint a mesura que neixen noves cançons.

Aquest són dos videoclips de Sidonie, els corresponents a les cançons Feelin' Down (2001) i Nuestro baile del viernes (2007) respectivament. La diferència entre un i altre és abismal i recolza la teoria de la pèrdua d'autenticitat i psicodèlia que els persegueix des que es van passar al castellà.









domingo, 14 de octubre de 2007

Pete Doherty no aixeca cap

Des que un és petit se li diu que sempre s’ha de donar més d’una oportunitat a la gent, perquè les coses sovint no surten bé al primer intent. El que no queda clar és el nombre màxim d’oportunitats que és convenient oferir sense que la paciència acabi per esgotar-se. Qui comença a trobar-se en una situació crítica és sir Doherty, que està tibant massa de la corda.

De salvador de la música britànica al capdavant de The Libertines, juntament amb Carl Barât, a rival de Britney Spears en les revistes del cor d’arreu del món. La situació delicada en què viu Pete Doherty podria haver canviat el passat 1 d’octubre, dia en què va veure la llum el seu segon disc amb Babyshambles, Shotter’s Nation. Però no ha estat així, i això que les expectatives eren moltes, sobretot després d’un (afortunadament) petit tastet que va oferir fa uns mesos en forma d’EP, The Blinding.

Shotter’s Nation no brilla, no és fresc i no fa aixecar-se de la cadira ni balancejar el cap. Sembla talment una segona versió del seu anterior treball, Down in Albion, i no només per la semblança en alguns dels títols de les peces sinó també per les melodies que s’hi poden escoltar. No és àgil ni ve de gust tornar a prémer play un cop finalitza, sinó el contrari: vénen ganes de canviar el disc per qualsevol dels que va publicar amb The Libertines. Ni tan sols el single, “Delivery”, és digne de ser destacat, encara que segurament és de les poques cançons que gaudeixen de moments àlgids.


La vida descontrolada i esbojarrada que ha estat vivint durant l’últim any no ha ajudat, tampoc, a l’elaboració del disc, per molt que la producció anés a càrrec de Stephen Street (Blur, Morrisey, The Cranberries).
L’addicció a l’heroïna i la cocaïna, les constants topades amb la llei, i la tempestuosa relació sentimental amb la top Kate Moss, que ha signat com a lletrista una tercera part de les cançons del disc, han anat desgastant un talent que prometia, i Shotter’s Nation se n’ha ressentit.
Li cal una tercera oportunitat?


Videoclip de "Delivery" (Shotter's Nation, 2007)

martes, 9 de octubre de 2007

Catalonia is not Spain

No és fàcil escollir un tema de què parlar que sigui prou significat com per penjar-lo en un primer comentari d’un nou blog. Des de fa anys, “Catalonia is not Spain” s’ha pogut veure escrit en llençols blancs en manifestacions independentistes o en alguna paret en forma de grafit. Sempre relacionant el lema amb l’escena política. Des d’aquí s’intentarà fes un passet més i demostrar com en la música, per exemple, Catalunya tampoc és Espanya.


Situem-nos en l’època que va des del 1970 fins el 1975, quan la indústria i els serveis creixen considerablement, els costos laborals disminueixen i els països estrangers aposten per invertir en l’estat espanyol. Catalunya tenia costa, la qual cosa va provocar l’arribada d’un gran nombre de turistes i, alhora, que fos un territori més obert i modern. En aquell moment, ja no tenia res a veure amb la resta d’Espanya, immersa encara en el període franquista, i semblava que s’hi començava a respirar un cert aire de democràcia i canvi (Franco no tardaria gaire en morir). Mica en mica es va anar creant la necessitat d’una identitat pròpia, catalana, que va trobar en la música una ideal forma d’expressió. En aquest moment és quan més es parla de corrents musicals com la Nova Cançó o l’Ona laietana.

Alguns conjunts d’aquell temps van arribar a omplir pàgines i pàgines de les revistes que es publicaven (no només a Catalunya, sinó arreu d’Espanya) i, fins i tot, van aparèixer en alguns mitjans de comunicació estrangers. Fixem-nos en la banda de jazz-rock Iceberg. En més d’una ocasió (bastant més) van col•locar-se en la primera posició de les llistes com a millor grup espanyol del moment. Se’ls va arribar a titllar de primers rock stars. Tocaven a tot arreu omplint sempre polisportius i places de toros.

Avui en dia queda molt bé dir “la meva màxima influència és el mestre Sisa” o bé “Pau Riba (en el vídeo, el de l'esquerre) és el millor que ha donat el país”. Però qui coneix Màquina!, Iceberg o Música Dispersa? Per què no apareixen en els llibres d’història de la música del país i sí ho fan els desastrosos Ejecutivos Agresivos, pel sol fet d’haver aparegut durant l’època de la Movida Madrileña? Qui o què és el culpable d’aquesta corrida de tupido velo?
El guitarrista d’Iceberg, Max Sunyer (foto de la dreta), ha comentat en més d’una ocasió que el que passa és que Catalunya no té memòria històrica. I la memòria només l’alimenta el fet de deixar constància d’una cosa. I en aquest cas, no és que ningú no se n’hagi preocupat, sinó que algú ha lluitat perquè no es faci. Gent amb noms i cognoms i que ara porten l’etiqueta de “moderns” i “progressistes” quan n’haurien de portar una altra de força diferent.

El que s’intenta amb aquest comentari és crear consciència del que se’ns ven des de fora. Aquí hi ha una història que valdria la pena de revisar, encara que això suposi un gran esforç de recerca. La Movida, que va ser un període graciós del qual en va sortir algun artista de profit, va menjar-se part de la “moguda” que es feia aquí. Potser seria hora de desempolsinar una mica el record i valorar aquelles persones que van fer alguna cosa per la música i que han deixat un valuós llegat per als joves que comencen a flirtejar amb ella.