No és fàcil escollir un tema de què parlar que sigui prou significat com per penjar-lo en un primer comentari d’un nou blog. Des de fa anys, “Catalonia is not Spain” s’ha pogut veure escrit en llençols blancs en manifestacions independentistes o en alguna paret en forma de grafit. Sempre relacionant el lema amb l’escena política. Des d’aquí s’intentarà fes un passet més i demostrar com en la música, per exemple, Catalunya tampoc és Espanya.
Situem-nos en l’època que va des del 1970 fins el 1975, quan la indústria i els serveis creixen considerablement, els costos laborals disminueixen i els països estrangers aposten per invertir en l’estat espanyol. Catalunya tenia costa, la qual cosa va provocar l’arribada d’un gran nombre de turistes i, alhora, que fos un territori més obert i modern. En aquell moment, ja no tenia res a veure amb la resta d’Espanya, immersa encara en el període franquista, i semblava que s’hi començava a respirar un cert aire de democràcia i canvi (Franco no tardaria gaire en morir). Mica en mica es va anar creant la necessitat d’una identitat pròpia, catalana, que va trobar en la música una ideal forma d’expressió. En aquest moment és quan més es parla de corrents musicals com la Nova Cançó o l’Ona laietana.Alguns conjunts d’aquell temps van arribar a omplir pàgines i pàgines de les revistes que es publicaven (no només a Catalunya, sinó arreu d’Espanya) i, fins i tot, van aparèixer en alguns mitjans de comunicació estrangers. Fixem-nos en la banda de jazz-rock Iceberg. En més d’una ocasió (bastant més) van col•locar-se en la primera posició de les llistes com a millor grup espanyol del moment. Se’ls va arribar a titllar de primers rock stars. Tocaven a tot arreu omplint sempre polisportius i places de toros.
Avui en dia queda molt bé dir “la meva màxima influència és el mestre Sisa” o bé “Pau Riba (en el vídeo, el de l'esquerre) és el millor que ha donat el país”. Però qui coneix Màquina!, Iceberg o Música Dispersa? Per què no apareixen en els llibres
d’història de la música del país i sí ho fan els desastrosos Ejecutivos Agresivos, pel sol fet d’haver aparegut durant l’època de la Movida Madrileña? Qui o què és el culpable d’aquesta corrida de tupido velo?El guitarrista d’Iceberg, Max Sunyer (foto de la dreta), ha comentat en més d’una ocasió que el que passa és que Catalunya no té memòria històrica. I la memòria només l’alimenta el fet de deixar constància d’una cosa. I en aquest cas, no és que ningú no se n’hagi preocupat, sinó que algú ha lluitat perquè no es faci. Gent amb noms i cognoms i que ara porten l’etiqueta de “moderns” i “progressistes” quan n’haurien de portar una altra de força diferent.
El que s’intenta amb aquest comentari és crear consciència del que se’ns ven des de fora. Aquí hi ha una història que valdria la pena de revisar, encara que això suposi un gran esforç de recerca. La Movida, que va ser un període graciós del qual en va sortir algun artista de profit, va menjar-se part de la “moguda” que es feia aquí. Potser seria hora de desempolsinar una mica el record i valorar aquelles persones que van fer alguna cosa per la música i que han deixat un valuós llegat per als joves que comencen a flirtejar amb ella.
